Els dubtes del BCE

El Banc Central Europeu (BCE) poques vegades ens sorprèn amb grans canvis; les compareixences de Christine Lagarde després de les reunions del Consell de Govern solen oferir, en el millor dels casos, detalls tècnics o lleugers matisos sobre una dinàmica que ja estava en marxa des de fa dies o setmanes, o fins i tot de reunions prèvies. Els temps d’Alan Greenspan i el seu famós “si creuen que m’han entès, és que no m’he explicat bé” estan força lluny de les pràctiques actuals.

El fet que Lagarde hagi assenyalat la cita del juny a principis de març és un indici dels ritmes amb què opera el banc. Òbviament, no era viable canviar els plans a hores d’ara. La institució retallarà els interessos d’aquí gairebé dos mesos, fet que marca un nou pas cap a la reducció de les taxes d’interès. Si bé el debat sobre quan actuar està tancat, queda pendent el de quant i durant quant de temps. Aquest últim serà un tema de discussió més acalorada, especialment considerant que als Estats Units les reduccions de taxes semblen estar en espera, segons la inflació i el comportament dels mercats.

Aquesta cautela també es reflecteix a la zona euro. Fa dues setmanes, les previsions suggerien quatre retallades de taxes abans de la reunió del desembre. No obstant, ara només se’n preveuen tres. Això indica que el mercat ha moderat la seva expectativa de reduccions de taxes, amb totes les implicacions que això comporta.

Les lletres d’hipoteca i l’evolució dels mercats, tant de renda fixa com variable, són les conseqüències més evidents dels moviments en les taxes d’interès, i són aquests aspectes els que els analistes i els observadors consideren amb més atenció. Tot i això, les implicacions van molt més enllà, ja que les taxes d’interès són un mecanisme fonamental de redistribució econòmica. Quan augmenten, com és el cas actual, les polítiques del BCE canalitzen diners de deutors a creditors i, quan disminueixen, aquest flux es redueix.

La banca actua tant com a deutor com a creditor, i l’impacte de les taxes als comptes depèn de la sensibilitat de la cartera d’actius i passius als canvis en les taxes. En general, el sector bancari se’n beneficia més amb taxes més altes. De fet, la banca espanyola ha experimentat un període especialment pròsper des que el BCE va començar a elevar les taxes. Durant aquest temps, els bancs han registrat guanys rècord, principalment a causa dels pagaments mensuals d’hipoteques o deutes empresarials a taxes variables, mentre que els dipòsits amb prou feines generen rendiments significatius.

Per tant, el retard de la reducció de les taxes es tradueix directament en un augment dels beneficis per al sector bancari. Segons els analistes de Bloomberg Intelligence, basant-se en les projeccions de les mateixes entitats, cada reducció de 100 punts bàsics en les taxes d’interès representa una disminució del 5% al marge d’interessos. En termes agregats, Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell i Bankinter deixaran de guanyar 1.719 milions d’euros per cada 100 punts bàsics que disminueixin les taxes. Si la reducció és de només 75 punts bàsics en lloc de 100, les pèrdues potencials del sector seran un 25% menors, fet que es tradueix en un benefici addicional de 429 milions d’euros per al sector en els resultats del 2024, segons aquests càlculs .

Tot i això, la gestió activa de les taxes de dipòsit i les cobertures de taxes d’interès per a les carteres de préstecs són crucials per maximitzar el marge del sector. Per exemple, l’interès dels dipòsits nous va disminuir en 20 punts bàsics al gener i va arribar al 2,38%, mentre que l’interès de les noves hipoteques gairebé no es va reduir en quatre punts. Aquesta darrera dada és rellevant, ja que el 40% de les carteres domèstiques de BBVA, Santander i CaixaBank consisteixen en hipoteques al detall, mentre que a Sabadell és el 30% i al Santander, el 20%.

Per il·lustrar aquesta sensibilitat, el sector utilitza el concepte de beta: la beta de la cartera de crèdits o dipòsits indica fins a quin punt els moviments en les taxes d’interès de referència es traslladen al client. UBS estima que la beta dels dipòsits dels bancs espanyols és del 13%, fet que significa que per cada punt percentual que augmenten les taxes, la retribució dels dipòsits augmenta en un 0,13%. En comparació, a Suècia o Dinamarca la beta supera el 50%, mentre que a França i Alemanya és del 30% i el 26%, respectivament.

Per contra, s’estima que la beta dels crèdits (és a dir, la part dels augments de taxes que es trasllada als clients) oscil·la entre el 45% i el 65%. Aquesta discrepància explica molt els beneficis rècord del sector, amb augments de fins al 45% al marge d’interessos per a CaixaBank (que ha passat de l’1,62% al 3,61%).

A mesura que el BCE prolongui l’escenari actual, és probable que aquests marges elevats no només impulsin, sinó que també mantinguin els beneficis del sector. Tot i això, UBS considera que el millor moment per als marges bancaris ja ha passat, específicament entre gener i febrer d’aquest any.

“Les expectatives de taxes han millorat moderadament per als bancs nacionals espanyols els últims mesos, ja que l’inici del procés de relaxació del BCE probablement s’hagi endarrerit tres mesos”, assenyalen els analistes d’UBS en un informe recent, tot i que aclareixen que ” des d’una perspectiva més estructural, no hem canviat la nostra opinió sobre on i quan s’estabilitzaran les taxes del BCE”.

Malgrat tot, una política monetària més laxa pot abaratir el crèdit, cosa que és perjudicial per a la banca però pot estimular la producció. Segons l’enquesta de condicions creditícies publicada pel BCE, que es va fer a 157 entitats financeres, el banc ha detectat un marcat descens en la demanda de préstecs per part del sector empresarial. Si el preu a pagar per mantenir els marges d’interessos és una economia estancada a la zona de l’euro, llavors un cost del crèdit massa alt pot no compensar tant.