Els canvis amb Trump
A hores d’ara del mandat —a penes dos mesos, encara que per al lector bé podria semblar molt més—, tant l’opinió pública com el mercat financer tenen clar que l’arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA ha suposat una autèntica revolució en tots els àmbits de la política i l’economia. I això, a pesar que el personatge era ja conegut i, en molts aspectes, transparent.
En termes financers, hem presenciat una ràpida dilució de l’anomenada Trump put: el que al novembre semblava una presidència clarament promercat ha derivat en un govern observat amb creixent escepticisme pels inversors. Ningú hauria imaginat que un PIB amb un creixement pròxim al 3% pogués, en qüestió de setmanes, donar senyals de desacceleració fins al punt que algunes cases d’anàlisis ja contemplen la possibilitat d’una recessió als EUA Encara que aquest no és l’escenari central del mercat, hi ha símptomes evidents de deterioració: les borses estatunidenques han entrat en terreny negatiu en el que va d’any, en contrast amb la pujada superior al 10% de l’Euro Stoxx 50. A més, l’índex de confiança del consumidor —clau per a l’economia americana— va sofrir una inesperada caiguda en el seu últim mesurament. L’informe d’ocupació més recent, el primer plenament sota l’administració Trump, va mostrar una menor creació de llocs de treball i un augment de la desocupació. En definitiva, dades preocupants que emmarquen un escenari d’incertesa sobre les polítiques del nou govern.
Es podria argumentar que el problema no radica tant en el fons de les polítiques de Trump com en les seves formes, sota la premissa que “l’ètica és l’estètica”. No obstant això, hi ha més que un problema d’estil: tres de les seves principals mesures (aranzels, contenció de la despesa i restriccions migratòries) tenen impactes econòmics difícilment positius.
-
Aranzels: és ben sabut que aquests generen inflació i redueixen la competitivitat dels països que els apliquen. Però, a més, els EUA té superàvit per compte corrent enfront d’Europa, una dada que Trump esmenta reiteradament, però de manera errònia. El superàvit comercial europeu amb la resta del món es canalitza en part cap a la compra de bons estatunidencs. Iniciar una guerra comercial amb Europa, un dels principals compradors de deute i tecnologia estatunidenca, podria ser un greu error.
-
Contenció de la despesa: les projeccions pressupostàries de l’administració Trump presenten càlculs qüestionables, amb estalvis estimats que en alguns casos superen els desemborsaments actuals. A més, unes certes retallades poden afectar el creixement econòmic. Si a això se suma un context de possible inflació derivada dels aranzels, el resultat és un risc latent d’estagflació.
-
Política migratòria: igual que a Espanya, una part significativa de l’ocupació neta creada als EUA depèn de la mà d’obra immigrant, que ocupa llocs de treball essencials als quals la població local no accedeix. Una expulsió massiva d’aquests treballadors podria generar seriosos problemes per al creixement econòmic.
Paradoxalment, un dels efectes positius que estem veient en aquests primers mesos de Trump és l’impuls que està prenent l’economia europea. Es percep com si s’hagués desempolsat l’informe Draghi i s’estigués aplicant de manera efectiva: menys regulació, però més eficient; un camí més clar cap a la sostenibilitat sense comprometre la competitivitat empresarial; i un augment de la despesa en defensa, amb implicacions tant geopolítiques com en la tracció del sector tecnològic.
Però, per sobre de tot, destaca el canvi d’ordre geopolític. La nova administració ha donat un gir que s’assembla a un canvi de bàndol, o almenys a una ruptura amb l’ordre mundial establert després de la Segona Guerra Mundial i consolidat amb la caiguda del Muro de Berlín. Com a l’Illa de les Temptacions, un no sap si el que està ocorrent és real o si es tracta d’una estratègia massiva de negociació i desinformació, amb riscos considerables. Si és real, estem sens dubte davant un moment històric.
La gran qüestió és si aquests moviments responen a una conjuntura temporal o si, per contra, estem davant canvis estructurals, de caràcter històric. els EUA continua sent —i ho serà per bastant temps— la primera potència mundial. Però si persisteix en aquesta direcció, restablir els llaços transatlàntics serà una tasca difícil, posant en risc l’eix de l’equilibri polític i econòmic global. Una superpotència no sols ha de ser un gegant econòmic, militar i cultural, sinó, abans de res, un país fiable, tant per als seus aliats com per als seus adversaris. I, com dèiem abans, alguna cosa s’ha trencat. La qüestió és si podrà recompondre’s. Per a això, farà falta molt més que unes setmanes addicionals d’un mandat marcat per la incertesa.
Font: Cinco Días
