Invertir en defensa en moments de pau
Les indústries relacionades amb el sector de defensa travessen un moment d’auge. Els últims dos anys han estat excel·lents per als seus accionistes, amb algunes accions duplicant el seu preu, i 2025 ha començat amb la mateixa tendència. Encara que els conflictes a Ucraïna i Orient Mitjà no són el principal argument de la tesi d’inversió, sí han actuat com a catalitzadors d’un canvi estructural en la indústria de defensa a Europa.
Des de la caiguda del Muro de Berlín en 1989 i la fi de la Guerra Freda, la despesa en defensa ha disminuït de manera progressiva, passant del 6% del PIB global a tot just el 2%. Europa ha seguit aquesta tendència de forma encara més pronunciada: la seva inversió en defensa va caure de 130.000 milions d’euros en 1990 a 84.000 milions en 2000. Paral·lelament, el nombre de soldats en els exèrcits europeus es va reduir a la meitat entre 1995 i 2020. La percepció d’una menor amenaça en el continent va portar a una relaxació estratègica, confiant en els EUA com a garant de la seguretat i principal proveïdor d’armament, amb prop de dos terços de la despesa europea destinada a empreses nord-americanes.
El panorama va començar a canviar en 2014 amb l’annexió de Crimea per part de Rússia. Poc després, el primer mandat de Donald Trump va evidenciar la falta de compromís europeu amb la seva pròpia seguretat, assenyalant la necessitat d’un canvi. En resposta, Jean-Claude Juncker, llavors president de la Comissió Europea, va impulsar un pla modest per a enfortir la indústria de defensa europea, buscant tant un major desenvolupament industrial com una major capacitat militar dins de la regió. Encara que es va aconseguir un creixement significatiu en les vendes del sector entre 2017 i 2022, gran part d’aquest increment va provenir d’exportacions, la qual cosa va deixar a Europa amb una capacitat defensiva encara insuficient.
La invasió d’Ucraïna fa tres anys va revelar una realitat preocupant: l’exèrcit alemany sol tenia munició per a dos dies de guerra i França disposava de poc més de 80 vehicles d’artilleria pesant llestos per al combat. A això se sumen els problemes derivats de la falta de coordinació dins de la UE, on la defensa continua sent competència dels governs nacionals. Aquesta fragmentació genera ineficiències significatives: els membres de l’Agència Europea de Defensa operen amb 21 models distints de tancs, 20 tipus d’avions de combat i 27 classes de destructors i fragates, amb més de la meitat de l’armament utilitzat exclusivament en un sol país.
Donald Trump ha reafirmat la seva postura en el seu segon mandat: Europa ha d’augmentar la seva contribució a la despesa en l’OTAN i assumir una major responsabilitat en la seva pròpia defensa. Aquest missatge és ara més contundent que mai.
Europa ha demostrat que respon millor davant l’adversitat, i l’actual context és un clar desafiament per a la seva defensa. No obstant això, els canvis ja estan en marxa. Existeix una voluntat política tant a nivell institucional com nacional per a enfortir el sector. Al març s’espera la publicació del Llibre blanc sobre la indústria de defensa, que establirà les bases d’una nova era. El finançament serà clau: el pla de Juncker de 2017 contemplava 1.500 milions d’euros anuals, mentre que el nou pla podria aconseguir entre 100.000 i 500.000 milions en els pròxims cinc anys. Ursula von der Leyen ho ha resumit en una frase: “Gastar més, millor i a Europa”. L’objectiu és incrementar la capacitat defensiva sense excloure a actors externs, però amb un paper central per a la indústria europea.
Per als inversors, la pregunta clau és quant d’aquest canvi ja està reflectit en les valoracions de les empreses del sector. Fins fa uns anys, el mercat descomptava un declivi secular en la despesa en defensa. Amb la invasió d’Ucraïna, les expectatives van començar a repuntar i, actualment, una part significativa del creixement futur ja està incorporada en els preus. Això no significa que les companyies siguin una mala inversió, però sí que implica un major risc de correccions si les noves notícies no compleixen amb les altes expectatives. La voluntat política d’enfortir la defensa podria enfrontar-se a restriccions fiscals en governs amb alts nivells de deute, o a compromisos de despesa menors als esperats per part dels reguladors.
Després d’anys d’estancament, Europa s’encamina cap a una major capacitat militar. Les decisions s’han pres i els recursos financers estan arribant. La indústria europea de defensa té davant si una dècada de creixement sòlid i diverses empreses ja estan capitalitzant aquest canvi. El futur continua sent prometedor, encara que part de la rendibilitat ja ha quedat enrere.
