La dissolució de la OPV familiar
Europastry, per quarta vegada, no ha aconseguit el seu objectiu. L’empresa, líder en la fabricació de masses de forn i rebosteria congelada, ha cancel·lat novament la seva sortida a Borsa. I no és l’única a veure’s frustrada. Primafrío, Tendam (que podria intentar-ho de nou), Cirsa, Volotea, Astara, Mecalux i fins i tot Ibercaja en el seu moment, també van quedar fora del parquet, algunes en les fases preliminars i altres en l’últim moment. Altres signatures, com Hotelbeds, encara no aconsegueixen concretar la seva oferta pública de venda (OPV). Curiosament, les dues últimes cancel·lacions provenen de l’Ibex 35: Puig i Acciona Energia, empreses que, per la seva grandària i posició en el mercat, capten l’interès dels gestors internacionals.
On si es percep moviment és en el BME Growth, el mercat secundari per a empreses de menor capitalització, que imposa requisits legals més laxos, terminis més curts i menor pressió per a trobar inversors. No obstant això, el veritable repte se situa en el que dins del sector es coneix com el “mid market”, les empreses de grandària mitjana com Europastry, que semblen enfrontar la paradoxa que Henry Kissinger –segons se li atribueix– va descriure sobre Alemanya: massa grans per a Europa, massa petites per al món.
La tendència és evident: les empreses espanyoles que no aconsegueixen la grandària d’una companyia de l’Ibex 35 tenen dificultats per a sortir al mercat. En el cas específic de Europastry, igual que Tendam, el consens apunta al fet que el principal obstacle ha estat la divergència entre les expectatives de valoració dels venedors i les dels compradors: en resum, estava sobrevalorada. Fonts del mercat assenyalen que hi havia demanda dins de la banda de preus suggerida, però no prou per a cobrir tota l’oferta.
Segons Bloomberg, la companyia va considerar reduir la grandària de l’operació, però això hauria requerit una exempció per part de la CNMV i podria haver enviat un senyal negatiu al mercat (encara que cancel·lar la OPV tampoc és exactament un senyal positiu).
El paper del capital de risc en aquesta situació és crucial. Durant els anys de tipus d’interès baixos, els fons de private equity eren els compradors ideals, ja que el finançament barat facilitava el tancament d’operacions palanquejades. A més, aquests fons disposaven d’abundants aportacions d’inversors finals, la qual cosa explica en gran manera la sequera de OPV per a empreses mitjanes espanyoles: les famílies venedores obtenien millors ofertes negociant amb els fons de capital de risc que sortint a Borsa. I, igual que en el mercat immobiliari, on ningú vol vendre una propietat per menys del que va obtenir el seu veí, en l’àmbit empresarial ocorre una cosa similar. No obstant això, amb l’augment dels tipus d’interès, els comptes ja no quadren per al capital de risc com abans.
Aquest és un problema significatiu. Mario Draghi ja ho advertia en el seu informe: les dificultats perquè les empreses surtin a Borsa representen un desafiament estructural per a l’economia i per a atreure inversions. No obstant això, no és necessari recórrer a instàncies europees per a comprendre-ho. La Borsa no és una ONG, però el capital de risc ho és encara menys. El seu horitzó d’inversió és limitat (entre tres i cinc anys), càrrega a les empreses adquirides amb deute i assumeix un paper actiu en la gestió. A nivell local, una empresa familiar cotitzada no és el mateix que una en mans d’una gestora domiciliada a Delaware.
És urgent trobar fórmules que redueixin els costos financers, administratius i d’oportunitat, ja que els llargs processos d’una OPV fan que el mercat sigui impredictible. Sens dubte, continuarem veient més cancel·lacions com la de Europastry. No obstant això, l’ideal seria que més empreses del perfil de Europastry tinguessin l’oportunitat d’intentar-lo.
