El truc dels molt rics
Els deutes bancaris solen ser una càrrega pesada per a moltes famílies. Pagaments com la quota de la hipoteca, el préstec personal per a les vacances o la targeta de crèdit es converteixen en despeses addicionals que erosionen el pressupost mensual. Tanmateix, això no aplica a tots per igual. Per a les persones de grans patrimonis, una línia de crèdit bancària pot convertir-se en una estratègia per a optimitzar la seva càrrega fiscal i pagar menys imposats. Com ho aconsegueixen?
La clau radica en la forma en què obtenen aquest finançament. En els préstecs personals o amb targetes de crèdit tradicionals, el client respon amb tot el seu patrimoni, la qual cosa implica un risc per al banc. Per això, les entitats imposen tipus d’interès elevats, que oscil·len entre l’11% i el 20% TAE. No obstant això, en les línies de crèdit dirigides als més rics, l’habitual és utilitzar els seus actius financers com a garantia. Per exemple, una persona amb 50 milions d’euros en fons d’inversió pot sol·licitar al banc una línia de crèdit pignorant aquests fons, és a dir, oferint-los com a suport. D’aquesta manera, el banc s’assegura que, en cas d’impagament, podrà cobrar quedant-se amb part d’aquests actius. Aquesta major seguretat per a l’entitat es tradueix en interessos molt més baixos, entre el 2% i el 4%.
Però, si ja es té els diners, per què no vendre els actius directament per a cobrir les despeses? La resposta està en els beneficis fiscals. No vendre els actius implica no haver de tributar pels guanys, que en l’Impost sobre la Renda poden arribar a estar gravades fins a un 28%. A més, els qui posseeixen grans patrimonis solen operar a través de societats que els permeten deduir els interessos pagats pel deute d’altres ingressos que sí que estan subjectes a impostos.
L’expert en fiscalitat de A&G Banca Privada, explica que la utilització d’actius financers com a garantia és una pràctica molt habitual entre els grans patrimonis. Aquests solen organitzar la seva riquesa a través de societats familiars que gestionen inversions en immobles, fons de capital de risc, empreses i actius financers. “Pignorar 10 milions d’un fons d’inversió com a aval per a una línia de crèdit permet accedir a condicions de finançament molt atractives. A més, els interessos són deduïbles i, si els diners s’empra en activitats empresarials, queda exempt del càlcul per a l’impost sobre grans fortunes”, comenta.
Un exemple recent, compartit per un empleat bancari en la xarxa social X, mostra l’ús creixent d’aquesta estratègia a Espanya. Segons el seu relat, un client amb una cartera de fons de 20 milions d’euros i un retorn anual que supera la inflació en un 3% podria obtenir una línia de crèdit de 15 milions d’euros, amb un tipus d’interès molt baix, en pignorar els seus fons. Si cada any disposa de 500.000 euros, en 30 anys la seva cartera hauria crescut a 48 milions d’euros, enfront dels 15 milions que li quedarien si hagués retirat diners anualment.
La diferència fiscal és considerable. Si cada any vengués els seus fons per a obtenir aquests 500.000 euros, hauria de pagar a Hisenda el 28% de les plusvàlues generades. A més, si deixa aquesta cartera de fons als seus hereus, els guanys acumulats no tributaran. En resum, el cost de mantenir una línia de crèdit es compensa amb els estalvis fiscals i els rendiments generats pels fons pignorats.
L’únic risc potencial és una pujada dràstica dels tipus d’interès, la qual cosa encariria el finançament, especialment si es combina amb una caiguda en els mercats borsaris, com va ocórrer en 2022. No obstant això, en tractar-se d’inversions a llarg termini, aquests riscos solen ser temporals. Normalment, els clients de grans patrimonis obtenen retorns d’entre el 5% i el 8%, mentre paguen menys de la meitat en interessos.
ELON MUSK I ELS BANQUERS LLOMBARDS
Aquesta pràctica té els seus orígens a Llombardia, Itàlia, i és coneguda com a “préstec llombard”. Als Estats Units, l’estratègia es denomina buy, borrow, die (compra, manlleva i mor), permetent als superricos optimitzar la seva càrrega fiscal fins i tot en el moment de l’herència. El risc per als bancs és mínim, ja que sempre poden executar els actius pignorats si és necessari. Un exemple famós és el de Elon Musk, qui va pignorar part de les seves accions de Tesla per a finançar despeses personals sense reduir la seva participació accionarial, que representa al voltant del 13% de la companyia.
El conseller delegat de la gestora True Value, assenyala que “l’opció de pignorar actius financers és utilitzada per grans fortunes, però no resulta tan interessant per als qui no gestionen el seu patrimoni a través de societats”.
La signatura MyInvestors, controlada per Andbank, va llançar fa dos anys una proposta comercial perquè els seus clients pignorin els seus fons d’inversió. Encara que en aquest cas, l’interès és euríbor més 150 punts bàsics, equivalent a un 4,5% TAE aproximadament, i el préstec té un límit de 10.000 euros, requerint 20.000 euros en fons com a garantia.
