EUA i Europa convergeixen

Al llarg del temps, ha estat un clixé econòmic afirmar que els Estats Units (EUA), com a locomotora mundial, sempre van un pas endavant en el cicle econòmic respecte a Europa. En termes generals, això ha estat cert. No obstant això, des de finals del 2023, hem observat una creixent divergència entre els dos cicles, portant a un clar desacoblament entre les economies a banda i banda de l’Atlàntic… fins ara.

Abans d’abordar la convergència recent, és important recordar d’on venim. I no ens referim a fa anys, ni tan sols mesos: n’hi ha prou amb poques setmanes. Durant aquest període, observem els EUA mostrant consistentment dades econòmiques, de creixement i d’ocupació significativament millors que les de la mitjana europea, amb l’excepció d’Espanya. Així mateix, els EUA van presentar taxes d’inflació més altes, cosa esperable en una economia més dinàmica. En aquest context, l’expectativa era que Europa podria començar a abaixar els tipus d’interès –cosa que ja ha fet– mentre que els EUA haurien d’esperar una mica més. Aquí rau la divergència.

Sense desestimar això, en els darrers dies hem recopilat dades macroeconòmiques que suggereixen que podríem estar iniciant un camí cap a una major sincronització. Aquesta sincronització es donaria tant per una moderació de l’economia nord-americana com per una acceleració europea.

En el cas dels EUA, el deflactor subjacent del consum personal –la mesura de preus preferida per la Reserva Federal– es va moderar una dècima en termes mensuals i es va estabilitzar en el 2,8%. A més, l’índex ISM de manufactures va caure a 48.7, indicant una clara desacceleració a l’oferta, encara que aquest indicador ha mostrat nivells de contracció durant diversos mesos sense un empitjorament significatiu de les condicions econòmiques. Pel que fa a la feina, comença a mostrar senyals de certa tensió. Encara que ocasionalment sorgeixen dades contràries a aquesta tendència, especialment en el sector serveis i consum, sembla que l’economia nord-americana s’està alentint suaument.

A Europa passa el contrari: la inflació està més continguda, però les últimes dades suggereixen un lleuger augment de l’IPC a causa de l’alça de preus d’electricitat i carburants. Addicionalment, el creixement és molt més lent que als EUA –amb Espanya novament com a excepció–, encara que s’observa una recuperació a gairebé tot Europa, encara tímida a Alemanya, però en la direcció correcta.

Comparant ambdós contextos, es percep clarament la convergència esmentada al títol d’aquest article. Aquesta convergència podria beneficiar-se del fet que Europa ha baixat els tipus d’interès abans que Amèrica del Nord, cosa que hauria d’afavorir el creixement al Vell Continent, mentre que els EUA tindran més marge per controlar la seva inflació. La idea és que, un cop alineades les postures econòmiques a banda i banda de l’Atlàntic, els moviments siguin més paral·lels, com dos objectes flotants movent-se al compàs de les mateixes ones.

Naturalment, els mercats estan atents a aquestes dinàmiques. Inicialment, la normalització del deute europeu s’hauria d’anticipar al nord-americà, cosa que faria més atractius els nostres bons a curt termini. A més, el creixement europeu més gran –encara que no en magnitud, sí en direcció– i les millors valoracions inicials converteixen les borses europees en una inversió amb més potencial que les americanes, a priori.

Tot i això, no hem de perdre de vista dos punts crucials. Primer, l’escenari previst es podria no materialitzar. En altres paraules, podria no haver-hi convergència. Si això passa, probablement la baula més feble seria una acceleració inesperada de l’economia nord-americana, cosa que podria comportar una inflació més gran i, en conseqüència, un canvi de postura respecte a les baixades de tipus… o fins i tot noves pujades, encara que això és poc probable. Això podria ser positiu per a la renda variable en certa mesura, en augmentar els beneficis empresarials, però molt negatiu per a la renda fixa inicialment.

El segon aspecte a considerar és lelecció presidencial als EUA al novembre. Un canvi a la Casa Blanca podria portar canvis substancials que afectarien els mercats. En particular, el programa del candidat Trump implicaria més dèficits, no tant per la despesa, sinó per retallades d’impostos. Això seria crucial per al deute americà. En l’àmbit geopolític, s’esperaria una actitud més suau cap a Rússia –la qual cosa podria ser positiva a curt termini per a les borses, encara que l’impacte estratègic a llarg termini d’una victòria russa seria un altre assumpte– i una postura més dura cap a la Xina àmbit comercial, la qual cosa seria més inflacionari a causa de majors costos a les cadenes de subministrament.

En resum, la incertesa habitual es veu matisada pel fet que comencem un nou cicle de baixades de tipus dins una nova era de mercats internacionals menys líquids, més inflacionaris i amb blocs geopolítics. Això torna protagonisme a la renda fixa davant d’altres alternatives d’inversió i marca un canvi radical respecte a la dècada passada. Així, la convergència, tema d’aquest article, no és només possible, sinó desitjable.

13e024f8b10199f58e47f596e2b28d99?s=300&d=mm&r=g - EUA i Europa convergeixen
Capafons & Cia. S.L.

Post A Comment