Tot passa per l´economia

Que les eleccions europees es llegeixin a Espanya en clau domèstica és una obvietat per partida doble. Primer, perquè a risc de ficar la pota, sospito que la clau nacional és comuna a tots els països europeus. Almenys per a la majoria d’electorat. En segon lloc, perquè a Espanya la política de rang estatal és el principi i la fi de totes les coses; no em sorprendria que les properes eleccions a la comunitat de veïns s’interpretin a partir del que suposen per al futur de Pedro Sánchez, de Feijóo o per al futur del país.

Si en ocasions anteriors les qüestions a dirimir al Parlament Europeu eren de perfil tècnic i d’una intensitat política baixa en aparença (només en aparença; en realitat la major part de la legislació que s’aprova arriba des de Brussel·les i Estrasburg), ara la UE té reptes polítics de primer ordre. De tan repetits semblen un mantra, però segueixen per resoldre: transició ecològica, autonomia estratègica (des d’un punt de vista geopolític i de defensa, però també industrial), política comercial i la necessitat, gairebé imperativa, de no perdre el tren tecnològic. I, com a rerefons, una demografia a la baixa.

No hi ha aquesta columna per resoldre qüestions existencials o destacar preferències polítiques, per més sorprenent que resulti la puixança de plantejaments suïcides a l’estil del Brexit. A més, encara que només sigui perquè els grans reptes de què parlen els homes d’Estat costin força diners, bona part dels problemes de la UE entronquen amb una cosa tan prosaica com el creixement econòmic. El continent ha pogut superar diverses crisis encadenades (Brexit, pandèmia i inflació) i ha esquivat la recessió el 2022-2023, però per convèncer el ciutadà del projecte Europa necessita créixer, competir i crear ocupació.

“La nova Comissió se centrarà en tres prioritats: el retard de la productivitat d’Europa pel que fa als EUA [amb prou feines ha pujat un 5% per sobre dels nivells del 2015]; els canvis necessaris en les estratègies industrials i de mercat únic [des del 2011 els EUA inverteixen en indústria 1,5 punts de PIB més a l’any] i, finalment, la consolidació i l’orientació de l’espai fiscal per fer front a les fragilitats estructurals” , resumeix Goldman Sachs.

Les últimes xifres econòmiques, no obstant, apunten vents una mica més favorables. “Ens ha sorprès com marxa l’activitat a la UE, esperàvem un creixement més feble. I el to positiu inclou Alemanya”, explica Mariano Valderrama, economista en cap d’Intermoney. La primera potència de la UE exemplifica com la desglobalització dels darrers cinc anys ha impactat al Vell Continent: el motor industrial germànic es basava (simplificat a l’extrem) en utilitzar energia barata (gas rus) per fabricar béns d’alt valor afegit per exportar (sobretot a la Xina). La guerra i la tensió comercial han tombat aquest model, cosa que explica la pressa per trobar un full de ruta.

Productivitat, política industrial i espai fiscal són, per a Goldman Sachs, les prioritats de la nova Comissió

El 2020 la UE va aconseguir acordar un pla sense precedents, recorrent a endeutament conjunt, per trampejar l’impacte de la pandèmia. Brussel·les necessita recuperar aquest impuls, però a més de voluntat política necessita capacitat financera. I la despesa pública, tant la recolzada en els fons Next Generation com la domèstica, ja ha aportat el que és perquè Europa esquivi la recessió. En aquest sentit, la retallada de valoració de S&P sobre França (d’AA a AA-), de la setmana passada, és un seriós toc d’atenció. L’agència de qualificació preveu un dèficit del 3,5% el 2027 (enfront del 2,4% previst pel Govern). “És probable que les trajectòries del deute comencin a divergir als quatre grans. Esperem que els saldos primaris d’Alemanya i Espanya millorin a un ritme suficient perquè les ràtios de deute caiguin, però també que les ràtios de deute de França i Itàlia augmentin els propers tres anys”, indica Goldman.

Així, tot i que necessita més inversió, la zona euro ha pactat la tornada a les regles fiscals com a antídot davant d’un BCE que ha deixat d’exercir de comprador del deute emès pels Estats. Els comptes públics tornen a escena. “Se’n va cap a un ajustament molt progressiu”, matisa Mariano Valderrama. “Una vegada que el creixement consolidi la recuperació, els estats podran deixar de dopar l’economia. Així, els exercicis 2024 i 2025 són de transició. 2026 és l’any on acaben els fons europeus, però com que s’estan desemborsant amb retard, encara hi hauria una mica de marge que permeti començar a ajustar el dèficit sense llastar massa el creixement”.

I aquí tornem a tornar a la casella de sortida: el creixement. Els informes de Mario Draghi i Enrico Letta apunten, precisament, a com articular una Europa més dinàmica. Més inversió, coordinació en la despesa pública, un mercat de capitals unificat que sigui capaç de mobilitzar l’ingent estalvi embassat al Continent, i buscar, també, vies per trobar més finançament públic. “Haurem d’invertir una quantitat enorme en un termini relativament curt a Europa. I espero amb impaciència aquest debat per saber què pensen i preparen els ministres d?Economia sobre com finançar aquestes necessitats d?inversió”, va assenyalar Draghi ja al febrer. “Europa ha d’invertir en projectes dilatats en el temps i els diferencials. Si inverteixes en construcció repetiràs els mals del passat i generarà inflació”, argumenta Valderrama. I, mentre Brussel·les ha retocat els fons Next Generation per accelerar el seu desemborsament (amb prou feines el 37% s’ha desemborsat en quatre anys, i en queden dos), la Inflation Reduction Act nord-americana va seduir el capital privat des del primer dia.

Les bases estan assegudes. Europa té capacitat financera, té capital humà i, encara que els set magnífics vénen (més o menys) de Silicon Valley, el Vell Continent té líders en sectors capdavanters (ASML o Novo Nordisk), i no tan capdavanters com el luxe o el tèxtil. El que no té és temps per perdre. Per al 2027, estaran en vigor les regles fiscals i els fons Next Generation, de sortida. No sabem què passarà amb Ucraïna, si hi haurà més o menys barreres comercials amb la Xina i si un reelegit Trump complirà les seves amenaces de deixar Europa sense el paraigua defensiu nord-americà. Tampoc què deu haver passat a les eleccions d’Alemanya i França de 2025 i 2027. Massa interrogants per deixar-se portar per la inèrcia, la desídia o les emocions.

13e024f8b10199f58e47f596e2b28d99?s=300&d=mm&r=g - Tot passa per l´economia
Capafons & Cia. S.L.